03/01 a 31/01 2018 – Bernardes
C. Major, 172 · 17190 Salt (Girona) · T. 972 23 46 95
FEINERS: de 10 a 13h. i de 16 a 22h. ·Dissabtes de 10 a 13h i Festius tancat
A BERTA CASAS. SOM AQUÍ, A PUNT DE REFER EL MÓN
Ho he dit sovint: el que es llegeix en un poema és la seva energia i és sens dubte el que serà més difícil de traduir, perquè l’energia és el que s’allibera del calibratge, del dispendi o de la contenció en un text i és aquesta incandescència, aquesta seda fina del viure que caldrà traduir.
(Nicole Brossard. I de sobte sóc aquí a punt de refer el món. [traducció: Antoni Clapés]. Mallorca-Barcelona, AdiA Edicions – Cafè Central, 2017.)
Quan Nicole Brossard ens parla del poema, sabem que llegir va més enllà de la paraula i, de fet, aquesta energia difícil de traduir, “aquesta seda fina del viure” que cal percebre, és el més important. I l’energia és trànsit, com es manifesta en qualsevol projecte creatiu. Vivim en un procés permanent per traduir l’energia i ara som aquí, “a punt de refer el món”, sense deixar mai a banda aquest espai fronterer de convivència que és el Centre Cultural de Les Bernardes.
A través de les diferents vibracions artístiques d’aquests artistes, l’energia de la Berta ens segueix acompanyant. Si em demanessin quin és el record més intens i significatiu que m’ha deixat, parlaria del trànsit d’una mirada tranquil·la, persistent i disposada a escoltar. La mirada d’uns ulls sempre receptius, amb el desig de conèixer i acollir un procés que viu entre l’aparició i la desaparició, auscultant sens dubte es la respiració de l’art contemporani. No és estrany que, entre les diverses propostes que va tirar endavant, aquest work in progress, impulsat amb el Pep Admetlla des d’aquest centre, fos un autèntic repte.
La Berta em feia sentir bé. M‘agradava la seva complicitat amb els artistes i amb totes aquelles persones que, des de diferents vessants, tenien la capacitat d’entendre l’art com un espai de frontera, abocat a tota mena de transferències i diàlegs que desconeixen els codis tancats. Ella també traduïa i interpretava l’energia dels altres al mateix temps que en rebia l’estímul còmplice, la necessitat de viure els desplaçaments, les transformacions i les transgressions de qualsevol llenguatge creatiu.
La vida invisible sura i emergeix. Ella se’n va anar amb molts projectes que ara, avui, aquí i, des d’aquí, seguiran obrint camins que desconeixen el repòs, sempre a punt de refer el món que se’ns resisteix.
Glòria Bosch
6 de desembre de 2017