Dins el meu treball s’hi troba l’apartat de «Les meves absències: La meva pell» a on necessito tornar-hi de tant en tant… Malhauradament les absències personals van creixent amb els anys, les pèrdues difícils d’assumir es van convertint en llum amb el pas del temps. I les pèrdues universals, que ens pertoquen a tots, continuen formant part de nosaltres quasi bé genèticament. Amb les que qualsevol es pot diferenciar sigui per gustos i creençes personals, polítiques, socials, culturals…
L’arbre despullat es l’esquelet que queda quan tot està assumit interiorment i el mirall trencat es el reflexe del dolor i el pas del temps.
Assumpció, quina metàfora tan bona sobre les absències de tota mena…
Absències que prenen «presència», al ser percebudes des d’una consciència observadora, que sent i escolta. Des d’una memòria que està molt viva.
Abraçada gran.