Malauradament ens trobem a vegades passejant pels parcs (en aquest cas al parc del Monestir de Pedra) arbres ferits com aquests. Em dol veure com les persones senten la necessitat de deixar empremptes així del seu amor o desamor, es una pretensió d’eternitat? de perdurar en el temps? de re-afirmació? Ho entenc en les parets o en el asfalt com a denúncia o protesta, però mai en la Natura. Per què?
En el cas de les tribus primitives sobretot d’Àfrica, ho fan intencionadament en el seu cos com a quelcom bellesa i estatus i són ells que decideixen fer-s’ho.
Volía contraposar aquestes imatges per provocar una reflexió.
