Les ombres del Blau

Res no uneix tant com l’aigua.
– Hegel, “Lliçons sobre la filosofia de la història”

A la seva obra Històries, Heròdot –al segle V a.C.– ja parlava del Mediterrani com un pont entre cultures. Un espai de connexió i comerç entre els pobles del que esdevindria Europa, Àsia i el nord d’Àfrica. Però no era únicament això. L’historiador clàssic també parlava de com aquest mar nostre era alhora un espai d’unió i de conflicte. Des de llavors –al voltant d’uns 2.500 anys després– sembla ser que aquest Mediterrani esdevé més aviat un escenari de guerra, mort i dolor que no pas de connexió entre les seves gents.

Amb Ombres en el Blau, Assumpció Mateu convida al públic a reflexionar sobre el paper que té actualment el Mediterrani i com ha evolucionat amb el pas del temps. Des dels anys d’Heròdot, on mercaders fenicis, grecs, egipcis… viatjaven per les aigües del nostre mar per obrir rutes comercials i compartir coneixement, fins avui, on el nostre mar s’ha convertit en la major fossa comuna del món. De la mateixa manera, l’obra de l’artista ha passat d’un discurs on el mar era un pont entre cultures, com a Símbols i Escriptures, a un paisatge més hostil –com és el seu Mar roent.

El Mediterrani ha estat una part fonamental no només de l’obra d’Assumpció Mateu, si no també del seu paisatge vital, i és per això que aquesta exposició es pot entendre com una mena de retrospectiva temàtica en la que podem endinsar-nos de la mà de la seva artista, presentada a partir d’un color que predomina al llarg de tota l’exposició: el blau. Un blau profund, viu, misteriós, hipnòtic… Un blau al qual l’artista sap trobar-li tota mena de matisos que li donen noves dimensions i amb el qual ens transporta a indrets secrets i ens evoca tota mena de sensacions. Un blau que recorda les paraules de Hegel: “El mar ens dóna la idea de l’indefinit, l’il·limitat i l’infinit.”
Tal com el nostre mar ha servit de pont entre les cultures que l’envolten, l’obra de Mateu ha esdevingut també, a la seva manera, un nexe cultural entre el Mediterrani de ponent i de llevant. Els seus blaus han voltat des de Catalunya fins el Líban (i més enllà), servint de mirall entre els dos extrems d’aquest mar.

Ja a l’any 2005 el crític d’art libanès Joseph Tarrab escrivia lo següent sobre l’artista: “En l’imaginari d’Assumpció Mateu, la Mediterrània és un pergamí, un palimpsest, un còdex, un intertext que reclama reflexió, exegesi, explicació, interpretació. […] Les seves arcades són també les dels pòrtics, les portes, les finestres, les escales, obertures cap a l’altre i cap al món, intermediaris entre els homes, les societats, les ideologies i les mentalitats, símbols d’acollida i de solidaritat en aquests temps de tancament de fronteres i de rebuig de les onades d’immigrants clandestins del Sud.”

Aquestes inquietuds que l’artista ha tingut al llarg dels anys, tornen a agafar força en l’actualitat. El genodici a Palestina, els milers de morts al fons del Mediterrani, el Sahara Occidental, la passivitat d’Europa en vers això… Tot plegat ha servit com a catalitzador perquè Assumpció Mateu tornés a posar el focus en el nostre mar, i el dolor que l’envolta, però sense oblidar els ponts que el connecten.

Exposar Ombres en el Blau a Roses atorga una nova dimensió a les obres. La ciutat encarna així la vessant més lluminosa de la mirada de Mateu sobre el Mediterrani: un pont entre cultures, un espai de trobada i coexistència. Encara que també evoca la cara més dolorosa, quan ha esdevingut l’escenari de numerosos conflictes, des de la Segona Guerra Púnica (218–201 a.C.) fins la Guerra Civil (1936–1939).

Aquesta selecció d’obres blaves i mediterrànies d’Assumpció Mateu ens conviden a reflexionar sobre el paper que juga el nostre mar en l’actualitat. Però, quin és el Mediterrani que volem? El de les fronteres? O el dels ponts?