Empordoneses 2024 Llar Eterna

PRESERVANT LA MEMÒRIA ANCESTRAL

Cal re-conèixer l’essència i gratar infinits per connectar amb els rastres culturals, explorar i entendre les nostres arrels. Quan gratem i tornem a escriure ―penso en la paraula grega que ens introdueix en el palimpsest―, no vol dir esborrar sinó aprendre a observar el món per a compartir i créixer, perquè les empremtes assumides conflueixen amb el nostre món intern, com els elements d’aquests petits contenidors rituals que, comunicats per la base, barregen les ofrenes del Kernos (V aC) ―la ceràmica grega amb elements pintats trobada a la Neàpolis d’Empúries―, i configuren  aquest diàleg creatiu. Transitar entre segles i cultures; capbussar-se en la presència horitzontal que ens ajuda a «saber mirar el món per fer-nos», descobrir la vida oculta entre la pell i l’ànima, la necessitat d’expressar-nos amb «la llibertat de descartar significacions» tancades, immersos en l’instant d’un percebre que ens fa sentir-nos «conjunt i no una part de pretensió inútil»; i, en definitiva, «prendre consciència del què som i tot el què ens ha fet».

Com teixir una xarxa de confluència entre natura, història i cultura? Com fer-ho en un món poc amic a posar en relació les emocions i els pensaments? Un món esquerp a l’hora de compartir l’essència de les coses, que oblida les preguntes per a construir-se des dels dogmes, les etiquetes i els prejudicis. Davant la tendència a analitzar per separat, com ho hem de fer per a crear una constel·lació de vides i cultures encreuades? Veuen un objecte i busquen significats establerts que obliden el constant lliscar de sentit, però la confluència segueix viva encara que reposi en el fons d’una mar gelada a l’espera del rescat que desvetlli els entrellats del silenci, els enigmes que avui ens obren la lectura des de la nostra manera de mirar i respirar. No podem analitzar per parts els components vitals d’una existència de la mateixa manera que no podem fer-ho amb la història de les cultures, perquè tot és conseqüència de les connexions.

Pintura i volum conflueixen en aquesta obra de l’Assumpció Mateu, preocupada des de sempre en la recerca d’un origen i en preservar la nostra història a través de les diferents connexions amb la Mediterrània. Si en la tela el nexe és una mar gelada que conté en el seu fons objectes daurats, com si fossin el tresor històric d’una transferència horitzontal, el poema visual en forma de llibre tancat guarda el coneixement ancestral i connecta el misteri d’un interior que, una vegada obert, ens aboca a un fons de color blau que conté les ofrenes del kernos. El dins i el fora conflueixen en un diàleg que uneix el fons d’una mar glaçada i el d’un llibre, contenidors de vida, coneixement i descoberta. I la seva obra és una conseqüència poètica de la integritat i plasticitat d’aquesta interconnexió. LAssumpció deia que si «un sol arbre ens pot motivar, el conjunt dels arbres ens fa consciència pròpia de l’individu que pren l’actitud dins el món». Saber unir allò essencial, no separar.

Glòria Bosch Mir